El meu Fusteret

Joan Fuster (Sueca 1922-1992) és, com a assagista, una figura cimera en la literatura catalana de l'època, a part de la seva extensa activitat com a historiador de la literatura, crític literari o historiador social de la llengua. Caldria afegir-hi, encara, una breu trajectòria poètica, a la darreria dels quaranta i primeria dels cinquanta, que va quallar en poemes com el famós "Criatura dolcíssima", musicat per Lluís Llach i que forma part del llibre Escrit per al silenci (1954). Ara bé, el polimorfisme d'aquest homenot que Pla va deixar retratat amb ploma àgil i trets inesborrables gira al voltant de la seva producció assagística, que no és, en el fons, més que un epifenomen del seu inacabable dietari, on l'escriptor deixa constància quotidiana de les seves reflexions sobre el món.
La reivindicació de l'assaigFet i fet, Fuster reivindica l'assaig com el gènere més adequat a la seva activitat literària: l'assaig és l'escriptura "en mànigues de camisa". I reitera el record del mestre europeu del gènere, Michel de Montaigne, aquell primer escriptor descregut, autoanalític, escèptic, conscient de la base fisiològica de tot humanisme i fins i tot del que Fuster anomena amb gràcia "l'autonomia de la bragueta". Montaigne havia inaugurat amb orgull, en aquell moment auroral del segle xvi europeu, aquest gènere de caire egotista i intel·lectual, sense narrador ni personatges de ficció interposats entre l'autor i el lector, i lluny també de l'impudor íntim i l'exclamativitat que són característics de la poesia lírica. Fuster hi teoritza a bastament, donant una altra mostra de l'autosuficiència d'aquesta literatura d'idees que neix del diari personal, passa sovint pels diaris -per l'articulisme periodístic d'opinió- i desemboca finalment en les pàgines del volum bibliogràfic.Perquè, en efecte, una de les característiques del gènere rau precisament en el seu innat fragmentarisme. Com s'ha dit manta volta, el bon assaig pot llegir-se en qualsevol de les seves pàgines, perquè manca d'una estructura closa, i palesa una clara vocació de discurs inacabat, tot esdevenint una eterna preparació per al que, en el món del teatre, seria la fixació definitiva d'una obra mitjançant l'estrena. La deliberació interior de l'assagista davant els ulls del seu lector no persegueix tant les conclusions definitives com el plaer de la conversa silenciosa a través de les pàgines del llibre, tot seguint el fil d'una argumentació sempre reversible o, si més no, matisable.D'altra banda, el llibre -les lleis insubornables del producte bibliogràfic en el mercat editorial- imposa una extensió mínima determinada i unes certes expectatives d'unitarisme temàtic que faci consonar els materials aplegats. Els autopròlegs o pròlegs escrits per l'autor mateix -freqüents en aquests volums de recull- són el lloc idoni per a justificar la maniobra editorial de la recopilació de papers fragmentaris. En el seu primer llibre d'assaig -Les originalitats (1951)- Fuster es planteja explícitament aquesta aporia i conclou que la unitat del volum que presenta haurà de buscar-se tot just en la personalitat de l'autor, en la coherència interna d'una trajectòria intel·lectual de la qual el llibre no és sinó una mostra fefaent. En un volum molt posterior, Sagitari (1985), justifica així el títol sobreposat a una munió de papers diversos però sintonitzats com a conjunt: "Si el recull que avui presente amb les divagacions que m'obsessionen ha d'aguantar-se amb alguna referència retòrica, podria ser "sagitari". Al capdavall, jo vaig nàixer un 23 de novembre." Dit d'una altra manera, el jo mateix de l'escriptor i les seves cabòries intel·lectuals es constitueixen en garant de la coherència profunda del seu discurs polimorf.Altres vegades es busquen fórmules més convencionals per organitzar la diversitat de continguts sota una pauta formal aparentment incontestable: aquest és el cas del Diccionari per a ociosos (1964), llibre traduït amb èxit a l'espanyol, l'italià i l'anglès, on la disposició típica dels compendis lexicogràfics -l'ordenació alfabètica- permet presentar estructurats una sèrie de textos assagístics de factura i extensió ben diferents. El criteri és pràctic, si més no, i incontrovertible en un primer cop d'ull malgrat la seva profunda arbitrarietat. Comptat i debatut, Fuster mateix ho havia deixat insinuat, no sense un gra d'ironia, en un dels seus aforismes: "L'ordre alfabètic no és sinó una variant de l'ordre públic."
La cultura i altres temesBen mirat, l'assagista es limita a parlar de les seves obsessions, de les dèries que li suscita la reflexió sobre el món. El tema central de l'assaig fusterià no és sinó aquest: un continu examen de consciència, on per "consciència" hem d'entendre la interacció d'un jo racional amb el món. L'autor s'instal·la així en un espai diferenciat respecte de la pura narració o la descripció de la realitat exterior i també respecte del pur crit íntim i irracionalista de la lírica. L'objecte de l'assaig és, doncs, el mateix procés de la deliberació interior de l'assagista sobre el món que l'envolta. I aquesta deliberació ha de partir d'un escepticisme que neutralitzi, com un antídot o un desinfectant, la inèrcia dels dogmatismes: en termes ben gràfics, Fuster parla de "no mamar-se el dit". Ha de ser, així mateix, un discurs racionalment controlat, perquè només la llum del coneixement i de l'explicitació garanteix la utilitat pública -per als lectors- d'uns textos que se sotmeten a les regles de joc de la discussió crítica. Perquè aquesta discussió crítica és, al capdavall, l'estímul primer del coneixement: "Doneu-me un bon contradictor i seré capaç de construir les més excelses teories."Una de les parcel·les temàtiques predilectes de l'assaig fusterià és la cultura, entesa com el conjunt dels mecanismes d'interacció de l'animal humà amb el seu medi ambient. Per exemple: la invenció de la cadira, de la forquilla o de qualsevol altre adminicle que contribueix al control humà del món, o bé les transformacions que per a la humanitat ha comportat l'aspirina o la penicil·lina, són motius d'originals reflexions crítiques.Així, en el Diccionari per a ociosos, l'entrada "cadira" acull una indagació lúcida sobre l'evolució històrica del moble, sobre els canvis operats en els criteris de l'aparença social i de la comoditat corporal, sobre el progrés tecnològic... Un altre exemple el trobem a Babels i Babilònies (1972), que se centra en les transformacions sociològiques dels anys seixanta i on l'autor insisteix diverses vegades en el concepte de cultura, que defineix com tot allò que no és natura. Un dels capítols d'aquest llibre engega una deliberació retòrica sobre quina peça de roba hauria d'ostentar la prioritat cronològica en la història de la humanitat: la bufanda, el tapavergonyes, la butxaca o el cinturó d'on penjar una arma. Òbviament, darrere de cada opció s'amaga una concepció diferent del quid de la condició humana, on, per damunt de la mera defensa envers les inclemències del medi, hi ha urgències i interessos que es relacionen més aviat amb la vanitat, el pudor o l'agressivitat, sense exhaurir-ne la nòmina.A la temàtica esmentada suara, caldria afegir matèries variades que ocupen la ploma de Fuster, com ara la literatura, la història o la política. Perquè és innegable que l'escepticisme fusterià no és incompatible, ans al contrari, amb un compromís nacional i social que pren cos en el que ell va anomenar "pamflets polítics" o en una obra tan emblemàtica com Nosaltres els valencians (1962), un autèntic assaig d'interpretació de la història i la identitat del País Valencià.En tot cas, l'escriptura assagística no tracta mai aquests temes a la manera d'una monografia especialitzada o d'un llibre de filosofia -Fuster refusa insistentment aquesta qualificació per a la seva activitat intel·lectual-, sinó que s'endinsa en la matèria com un "especialista en idees generals", amb una mescla d'escepticisme, de curiositat insadollable i d'afany de fer-se llegir, que és per a ell l'obligació primera de tot escriptor. Al darerre hi ha una llarga tradició literària i cultural: Montaigne, Voltaire, Xènius, Josep Pla... És tot un arxiu discursiu d'estratègies per a desenvolupar aquest examen de consciència on l'escriptor s'assaja ell mateix a partir d'un tema qualsevol que li forneix la primera matèria, l'impuls primigeni de la seva deliberació. A més, per a donar cos d'escriptura a aquesta deliberació i per a aconseguir, amb la regla d'or de l'amenitat, generar un públic lector, l'assagista ha de treballar-se un estil lingüístic personal que doni cos i saba vital al seu discurs.
Alguns trets de l'estil fusteriàSens dubte, una de les aportacions cabdals de Fuster a la literatura catalana és el treball estilístic que fa de la seva prosa un instrument àgil de pensament, de discussió, de lectura amena. L'ombra de Pla -amic i mentor de l'autor, al qual va dedicar, com hem dit, un dels exercicis de caracterització que es coneixen com a homenots- plana sobre la prosa fusteriana ara i adés com un dels referents estilístics més indefugibles. No debades Fuster havia dedicat a l'obra de l'escriptor empordanès un estudi crític memorable, amb una mena de reciprocitat admirativa. I hi remarcava, entre altres aspectes, la proclivitat antilírica de l'estil de Pla.Precisament, un dels trets més recurrents de l'estil fusterià és una ironia desmitificadora, una sornegueria molt planiana que fa contrastar escèpticament la buidor de les grans paraules amb el vessant materialista -sovint cruament biològic- de la realitat social. L'adjectivació, per exemple, pot sobtar per aquesta referència a atributs materials que no s'adiuen amb conceptes més abstractes o fins i tot solemnes, com ara quan es diu que el nacionalisme tradicional és "flàccid i descolorit", que certes paraules o idees poden ser "vidrioses", "lívides" o "refrigerants", que l'esquerra espanyola dels anys setanta era sovint "tartamuda, volàtil i hipotèrmica", que les llengües minoritzades poden ser "súbdites, arraconades, lil·liputenques o folklòriques". I qui diu adjectius diu també substantius -"el bestiar lletraferit indígena"- o adverbis -"salmons acumuladament difunts". De vegades la declaració de materialisme desmitificador s'expressa al llarg de tot un enunciat, com ara quan es diu que la idea filosòfica de la unitat del jo no és creïble si no és "a condició que incloga el reuma, el complex d'Èdip, l'orgasme".Amb tot açò l'escriptor manifesta el seu propòsit de descoagular la mirada, és a dir, de presentar el món amb una llum nova que sacsegi les inèrcies de la percepció i tregui a la llum els paranys ideològics que s'amaguen en les rutines discursives. Aquesta operació es pot realitzar per mitjà d'una frase llampant, sovint una definició conceptual que comporti alguna metàfora sorprenent o una hipèrbole o el capgirament d'un lloc comú. Aforismes com són "Qui té llengua, de Roma ve", o "El matrimoni és l'única forma legal i honorable de complicitat que reconeix la nostra societat", o "Cada paraula ja és, en si, una perífrasi" il·lustren aquestes tècniques que constitueixen la base de l'estil sentenciós que Fuster utilitza per donar contundència i eficàcia retòrica al seu discurs, o en aforismes autònoms, o en frases lacòniques i rotundes, memorables, que s'insereixen al llarg de textos més amplis. Aquesta tendència a la sentenciositat és un dels trets més remarcables de l'estil de l'autor.Els aforismes, que a vegades constitueixen tot un llibre com en el cas de Consells, proverbis i insolències (1968), són una aportació de l'autor a un gènere multisecular que el fascinava i que havia trobat conreadors entre els moralistes francesos, en Nietzsche o, en el nostre segle, en les gloses orsianes. Però allò que en Xènius sol derivar cap a la consigna, en Fuster defuig sistemàticament el to dogmàtic, esdevé més aviat un enigma per desxifrar per mitjà de la meditació que no pas una consigna per acceptar acríticament, i llueix així els perfils més insolents de l'escepticisme.Una de les estratègies que contribueixen a crear aquest efecte és la contaminació de conversacionalisme a què Fuster sotmet els seus assaigs i fins i tot la miniatura assagística i epigramàtica que és l'aforisme. Aquest seria un altre tret essencial del seu estil, que acosta l'escriptura al món de l'oralitat immediata, a la interacció entre autor i lector. Com ara en aquest aforisme dedicat irònicament a Xènius: "Eugeni d'Ors? Sí, home! Aquell ancià intel·lectual francès de dreta!" El discurs de Fuster va ple d'interjeccions, d'expressions col·loquials i d'altres marques d'oralitat que apropen la seva prosa d'idees a un model de diàleg deliberatiu allunyat de l'abstracció monòtona dels textos filosòfics. En aquest equilibri entre la idea profunda i la conversa vivaç rau probablement un dels mèrits més rellevants del model d'escriptura assagística que Fuster propugna.
Copyright text © 1999 Ediuoc/ECSA

El maltractament psicològic a la dona

He trobat aquest article que crec que és molt interessant per tothom, tant per les dones com pels homes. Jo no crec que no hi hagi gènere que s'escapi d'aquest tipus de maltracte. Però existeix, en graus molt variats. Aneu en compte: sigueu vosaltres! No us deixeu aixafar, però tampoc aixafeu. Que juguin net amb nosaltres. Juguem net nosaltres també. Ajudem-nos les unes a les altres, els uns als altres.

Una abraçada molt i molt gran!

El maltractament psicològic: Un problema per a les dones, no de les dones

Els maltractaments psíquics representen un fenomen vell, el que és nou és la denúncia que se'n fa com a problema social
El maltractament psicològic es basa en comportaments intencionats, executats des d'una posició de poder i encaminats a desvalorar, produir dany psíquic, destruir l'autoestima i reduir la confiança personal. El seu patiment porta a la despersonalització, alhora que genera la dependència de la persona que els infligeix. El maltractador hi fa servir insults, acusacions, amenaces, crítiques destructives, crits, manipulacions, silencis, indiferències i menyspreus.
En l'esfera privada, encara que els homes també en pateixen, les dones en són les víctimes majoritàries. Així mateix, té lloc en la relació dels pares amb els fills, en què s'ha detectat un increment del maltractament dels fills sobre els progenitors, com a conseqüència d'una educació cada vegada més permissiva i de l'ús de la violència en els conflictes del món dels adults. En l'àmbit públic, el maltractament psicològic està present en el món laboral, fet que es coneix com "mobbing" o assetjament laboral, i en l'escolar, anomenat "bullying" o maltractament entre alumnes.

La dona, víctima principal

Els maltractaments psicològics són un fenomen vell. El que resulta nou és la denúncia que se'n fa com a problema social. En pateixen dones de totes les edats, grups socials i econòmics, cultures i països. La gran incidència que tenen, la gravetat de les seqüeles, l'alt cost social i econòmic i, especialment, la degradació que produeix la violació del dret de les persones a ser tractades com a tals i al respecte que mereix tota existència humana, els converteixen en una qüestió de gran rellevància pública.
No són tan visibles ni manifestos com els físics. De fet, moltes vegades la mateixa víctima no n'és conscient fins que no sofreix una agressió corporal, però les conseqüències que tenen poden ser més greus i duradores en el temps.
Les agressions continuades, tant verbals com no verbals (el silenci, la indiferència, els gestos...), creen una relació sinistra de dependència entre el maltractador i la víctima. Tots dos acaben necessitant-se. La víctima, perquè sola sent que no és ningú i la por i l'angoixa la paralitzen; i el maltractador, perquè sent que és algú per mitjà de la dominació que exerceix. La situació de dependència és tan gran que la víctima acaba protegint i disculpant el maltractador. Recorre fins aquí un procés destructiu en què va perdent la confiança en ella mateixa i la capacitat de resposta, es va anul.lant i va interioritzant que d'on és no en sortirà i abandona tota esperança.

Poder asimètric

En l'arrel de la violència contra les dones s'evidencia la asimetria de poder que ha propiciat el sistema patriarcal i masclista imperant, i que ha portat a un abús contra la persona més desfavorida en aquest esquema, la dona. Per això, els experts incideixen a no presentar el problema com si fos "de les dones", ja que si bé són elles les qui el sofreixen, es tracta d'una dificultat de la qual els homes han de ser conscients i han de treballar per superar-la.
El psicoterapeuta Luis Bonino, especialista en masculinitat i relacions de gènere des de fa més de quinze anys, ha elaborat una classificació que identifica conductes per a intentar assolir la dominació:

La intimidació.
La presa sobtada del poder: prendre decisions sense consultar, monopolitzar.
L'apel·lació a l'argument de la lògica i la raó per a imposar idees o eleccions.
La insistència abusiva, a fi d'obtenir per esgotament el que desitja a canvi d'una mica de pau.
El control dels diners.
L'ús expansiu de l'espai físic.
La maternalització de la dona, és a dir, la creació de condicions perquè aquesta done prioritat a l'atenció de les altres persones.
La manipulació emocional, que genera en la dona dubtes sobre ella mateixa i propicia sentiments negatius i de dependència.
Les desqualificacions que comporten la indefensió.
La desautorització i desvalorització que generen sentiments d'inferioritat.
El paternalisme des del qual es tracta la dona com si fos una xiqueta.
La falta d'intimitat.
El distanciament.
Les mentides, l'incompliment de promeses...
L'autoindulgència amb què eludeix el maltractador la pròpia responsabilitat.
L'intent de generar llàstima mitjançant comportaments autolesius o amenaces de suïcidi.

Retrat d'una dona objecte de maltractaments psicològics

Símptomes i manifestacions
Dolors d'espatlla i articulacions.
Irritabilitat.
Cefalees.
Insomni.
Fatiga permanent.
Tristesa, ànim deprimit i ganes de plorar sense motiu aparent.
Ansietat i angoixa.
Inapetència sexual.

Actitud

Sensació de vergonya.
Sentiment de culpa.
Temor generalitzat.
Manteniment d'una mirada fugissera.
Deixadesa social i escassetat comunicativa: explicacions vagues i confuses.

Senyals d'alerta de conductes que evidencien maltractament psicològic o que hi deriven
(Segons els psiquiatres Murphy i O'Leary ):

Ignora els sentiments de la parella.
Ridiculitza o insulta les dones com a grup.
Ridiculitza o insulta la majoria dels valors i creences, la religió, la raça, l'herència o la classe de la parella.
Utilitza el seu vist i plau, l'estimació o l'afecte com a càstig.
La critica, la insulta o li crida contínuament.
La humilia en privat i/o en públic.
Rebutja mantenir relacions socials en companyia d'ella.
Controla els diners i totes les decisions.
Rebutja compartir-hi els diners o que ella treballe.
No en permet l'accés als diners, a les claus del cotxe o a altres béns.
Amb freqüència l'amenaça d'abandonar-la o diu que se'n va.
L'amenaça de fer mal a ella o a la seua família.
Castiga o maltracta els fills quan està enfadat amb ella.
Amenaça de segrestar o emportar-se els fills si ella l'abandona.
Abusa, tortura, mata els animals domèstics per fer-li mal.
L'assetja amb assumptes que ell imagina que ella està fent.
La manipula amb mentides i contradiccions.
Destrueix els mobles, fa destrosses en les parets o trenca utensilis domèstics durant les discussions amb ella.
Manipula armes de forma amenaçant.

Reflexions

Avui, la Fina, es a dir, jo necessita espaliar-se i per a fer-ho res millor que deixar-se portar lliurement per l'escriptura sense paraR a revisar res del que escriu, ni si ha deixat alguna errada dactilogàfica o d'ortografis. El millor es donar-li via lliure als pensaments, sense cap tipus de restricció. No és fàcil, ni ella mateix sap què collons li passa. Una cosa sap i ningú no li la pot discutir, ha arribat a la conclusió de que tot a la seua vida no és res més que un pur convencionalisme, un teatre on el paper que ha de desenvolupar ha de ser d'aquells que deixin l'espectador content, no pot en cap moment fer que que realmant voldria fer, ha estat programada i ensinistrada per a comportar-se de la manera que s'espera d'ella. Desfer-se en atencions cap als altres i fer-los sentir bé, és el que s'espera d'ella. Porta molts anys fent el que la gent del seu voltant admira en ella, sent l'ama de casa perfecta que no descuida l'ordre en cap moment i que porta la familia de la millor manera que pot dintre d'una organització perfecta on tothom pugui sentir-se còmode. Els rituals són sempre els mateixos i mai ningú no ha tingut cap queixa amb ella. Quan ha fet tot el que la gent esperava d'ella, tot ha anat fil per randa i la concÒrdia ha estat sempre com una flor fresca que mai no es marceix.
Tot un camí de felicitat, quina meravella de dona, com sacrifica tots els seus interessos i es dedica en cor i ànima a assegurar el que tots coneguem com la imatge perfecta de la familia ideal.
Passa però, que darrerament se li han creuant els cables, algun dels connectors dels circuits s'han desprogramat i a començat a petardejar. Ara sense saber com ni quan tot el que abans acceptava com ordres indiscutibles i d'immediata posta en pràctica, s'ha convertit en una rebel·lió digna d'estudi, no accepta cap imposició, lluita pels seus interessos, aficions, sentiments, ideologia... Una mica massa tard, tothom s'extranya, s'agafa el cabell davant d'un fet tan alarmant. La pobra fina, una dona tan correcta, modesta i formal s'ha descontrolat. Són molts anys de sumisió i el descontrol és tan gran que tot ha acabat convertint-se en el CAOS més gran de la seua història personal. Ni ella, es a dir, jo, sap el que vol. QUE HI FAREM! Si algú ho sap, un cable no hi vindarà mal. SOS.

Una vida sana

Que no tot sigui menjar, cal tenir cura del cos també, per això us recomano que us apunteu al PILATES. Jo ja ho he fet, abans és clar he cercat a la xarxa la informació escaient. Aqui la teniu per que us faci bon profit:

"El Mètode Pilates (o conegut popularment com a Pilates), és un sistema d'entrenament físic inventat a principis del segle XX per l'alemany Joseph Pilates basant-se en els seus coneixements de diverses especialitats com la gimnàsia, la traumatologia, el ballet o el ioga.
En el seu inici el propi Pilates el va anomenar "Contrologia" (en anglès Contrology) ja que creia que el seu mètode utilitzava la ment per a controlar els músculs. El mètode pilates es centra en la postura dels músculs centrals que ajuden a mantenir l'equilibri del cos i que són essencials per mantenir la columna vertebral. En particular, els exercicis de Pilates ensenyen a ser conscients de la respiració i l'alineació de la columna i enforteixen els músculs interns del tors que són importants per evitar dolors d'esquena.
Origen, historia i evolució
Joseph Pilates fou un nen malaltís i això el dugué a estudiar el cos humà i la manera d'enfortir-lo mitjançant l'exercici. D'aquesta manera, amb el temps va arribar a ser un gran atleta. Va començar a desEl Mètode Pilates (o conegut popularment com a Pilates), és un sistema d'entrenament físic inventat a principis del segle XX per l'alemany Joseph Pilates basant-se en els seus coneixements de diverses especialitats com la gimnàsia, la traumatologia, el ballet o el ioga. "

Els macarrons

El macarró
El macarró és un tipus de pasta confeccionat amb aigua, farina de blat i, de vegades, ou, que sol tenir forma de tub allargat, relativament ample, no gaire llarg i tallat al bieix, que pot tenir la superfície llisa o estriada.
Als Països Catalans els macarrons i altres pastes -en general de formes més aviat senzilles i allargades, com diferents tipus de fideus- els àrabs durant la seva ocupació.

Fideus i macarrons
No s'ha de confondre els macarrons (en italià i altres llengües, penne) amb els fideus gruixuts (en italià, maccheroni, i en altres llengües, macaroni), que són més estrets, poden tenir forat o no, i són corbs.
A la cuina tradicional dels Països Catalans, els fideus se solen coure en una cassola de fang en el mateix suc o salsa que formen els altres ingredients (sofregit, més suc de carns, verdures, peixos, etc. més una picada), mentre que els macarrons (per exemple, els macarrons amb grevi) es fan al forn. Actualment, però, els macarrons també es couen a la manera italiana, separats de la salsa, que es fa a part, en una paella; i després s'escorren i s'aboquen a aquesta, es barregen bé i es cou tot junt a la paella un moment.
Mentre els fideus pertanyen a la cuina clàssica catalana, és a dir, d'almenys l'Edat Mitjana, els macarrons van ser segurament bastant posteriors. Tanmateix, al receptari del segle XIX La cuynera catalana ja aparéixen tres receptes de macarrons, amb carn i verdures o suc d'estofat. En una d'elles els macarrons es couen en el suc de la carn i les verdures mentre que a les altres dues -una d'elles de fet és una altra versió de la primera- ja es couen en aigua bullida a part, a l'estil italià. Això si, de la segona, també adverteix al final de la recepta que els "macarrons seràn mes substanciosos i delicats cuits amb caldo", a la manera catalana.